No Passaran

36 anys de dictadura franquista van marcar Barcelona i encara condicionen la memòria, els barris i els discursos polítics. L’Antifeixisme no és una organització única, sinó una xarxa diversa que respon a l’extrema dreta, la xenofòbia i les desigualtats amb mobilització, suport mutu i comunicació crítica.

Per participar-hi sense exposar-te a rumors ni riscos innecessaris, cal distingir una convocatòria puntual del moviment permanent. També cal comprovar qui convoca, quin recorregut té l’acte i quines mesures de seguretat comparteixen els col·lectius implicats.

Idees clau

• 40 anys de franquisme expliquen part de la memòria pendent

• Barcelona té una xarxa antifeixista diversa i descentralitzada

• Verifica sempre convocant, data, lloc i canals oficials

• L’antiracisme inclou suport mutu i defensa de drets

• No difonguis dades personals ni captures sense context

Barcelona no té una sola organització antifeixista

L’antifeixisme a Barcelona és una constel·lació de col·lectius, ateneus, sindicats, entitats antiracistes, xarxes veïnals i projectes culturals. Les seves prioritats poden coincidir en un acte i separar-se en un altre. Aquesta diversitat no és un defecte d’estructura: respon a barris, experiències i conflictes diferents.

Un grup pot treballar contra les agressions neonazis, mentre un altre se centra en l’habitatge, els drets de les persones migrades o la memòria històrica. També hi ha plataformes que apareixen davant una convocatòria concreta i desapareixen quan el conflicte acaba. Una convocatòria puntual no equival a una organització permanent.

Xarxes que canvien segons el barri

A Sants, Gràcia, Nou Barris, Sant Andreu o el Raval, les formes d’organització no són idèntiques. Un casal pot facilitar una reunió, una associació veïnal pot difondre un tall de carrer i un sindicat pot oferir assessorament antirepressiu. El valor està en la connexió, no en una marca compartida.

Aquesta lògica també explica per què els noms i contactes canvien. Un perfil de xarxes socials actiu el 2022 pot estar abandonat el 2026. Les persones que busquen participar han de mirar la data de l’última publicació i contrastar la informació amb més d’un canal.

Què vol dir “No passaran”

El lema té arrels en la resistència antifeixista internacional i va quedar associat a la defensa de Madrid durant la Guerra Civil, especialment a través del discurs de Dolores Ibárruri, la Pasionaria. A Barcelona, el lema funciona com a memòria i com a compromís actual contra la normalització de la violència política.

Però un lema no substitueix una pràctica. Dir “No passaran” pot obrir una mobilització; sostenir-la exigeix preparar una assemblea, acompanyar una persona agredida, documentar una vulneració o aturar la circulació d’un rumor. La consigna és la porta, no tota la casa.

Per què l’antifeixisme i l’antiracisme van junts

L’extrema dreta no actua només amb símbols feixistes. També difon relats que presenten les persones migrades com una amenaça, associa pobresa i criminalitat o converteix el racisme institucional en una qüestió de “seguretat”. Per això, l’antiracisme forma part de l’antifeixisme, però no queda reduït a respondre a una agressió al carrer.

El racisme té efectes materials. Pot afectar l’accés a l’habitatge, la feina, la salut, l’educació i la relació amb la policia o l’administració. Una resposta limitada a cartells i manifestacions deixa fora la part que ocupa més hores de la vida quotidiana.

Contra la xenofòbia quotidiana

La xenofòbia apareix en una piulada, però també en una negativa sistemàtica a llogar un pis, en controls basats en l’aparença o en una campanya que culpa un col·lectiu d’un problema complex. El treball antiracista consisteix a identificar aquest mecanisme i construir respostes col·lectives.

Una entitat pot oferir traducció, acompanyament a una oficina pública o suport per presentar una denúncia. Aquestes tasques semblen menys visibles que una pancarta, però redueixen l’aïllament i donen capacitat d’actuar a qui rep l’agressió.

Diferenciar conflicte polític i discriminació

Anomenar cada problema amb precisió protegeix el moviment de simplificacions i fa més fàcil exigir responsabilitats. Cal descriure què s’ha dit, qui ho ha dit, contra qui, en quin context i amb quines conseqüències.

La Constitució espanyola formula un principi útil, encara que la realitat no sempre el compleixi:

«Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.»
Constitució espanyola, article 14

El text legal no resol per si sol les desigualtats. Sí que ofereix un marc per entendre que l’antiracisme no és una qüestió ornamental. És una disputa sobre drets, poder i accés a recursos.

Memòria històrica: del franquisme als carrers actuals

Barcelona va viure la Guerra Civil, la repressió franquista i dècades de censura, empresonaments i persecució política. El franquisme va acabar amb la mort de Francisco Franco el 20 de novembre de 1975, però els seus efectes institucionals, familiars i urbans no van desaparèixer aquell dia.

La memòria històrica permet connectar noms, llocs i responsabilitats. Una placa, un refugi antiaeri, una presó o un arxiu no són decorats: són proves que ajuden a discutir com es construeix el present. La memòria és una eina de lectura política.

Llocs i institucions per començar

El Museu d’Història de Barcelona, el Born Centre de Cultura i Memòria i el Memorial Democràtic ofereixen recursos per aproximar-se a la història contemporània de Catalunya. També existeixen arxius municipals, biblioteques i projectes locals que conserven testimonis, fotografies i documents.

La ruta més útil no és acumular dates. És escollir un cas concret, com la repressió política a Barcelona entre 1939 i 1975, i comparar una font institucional amb testimonis, premsa històrica o investigació acadèmica. Això ajuda a detectar silencis i versions interessades.

Memòria sense nostàlgia autoritària

La recuperació històrica no consisteix a idealitzar qualsevol passat de resistència. També cal preguntar qui quedava fora dels relats, quines dones van ser invisibilitzades i com es van tractar les persones exiliades, racialitzades o dissidents sexualment.

Quan un grup d’extrema dreta manipula la història, la resposta no pot ser una batalla de consignes. Cal oferir fonts consultables, explicar el context i corregir les falsedats sense amplificar-les de manera irresponsable. Una captura viral no és una prova suficient.

Com verificar una convocatòria abans d’anar-hi

La informació fiable d’un acte públic ha d’incloure, com a mínim, qui convoca, la data, l’hora, el lloc i el motiu. Si només circula una imatge sense autoria o amb un logotip borros, tracta-la com una pista, no com una confirmació. No comparteixis una convocatòria fins haver-ne comprovat l’origen.

Una verificació bàsica pot durar menys de deu minuts. Busca el mateix acte en un canal recent del col·lectiu, comprova si una entitat coneguda l’ha replicat i revisa si hi ha canvis de recorregut o cancel·lacions. En manifestacions amb risc de conflicte, la informació pot canviar el mateix dia.

1. Identifica el col·lectiu o la plataforma convocant.

2. Comprova la data, l’hora i el punt de trobada.

3. Contrasta la informació en dos canals recents.

4. Revisa avisos sobre recorregut, accessibilitat i seguretat.

5. Comparteix només l’enllaç original i la informació necessària.

6. Informa una persona de confiança sobre el teu pla.

Senyals d’una informació dubtosa

Desconfia de missatges que exigeixen difusió immediata, anuncien una “gran operació” sense detalls o inclouen telèfons personals sense explicar-ne la funció. També és problemàtic publicar fotografies identificables de persones que no han donat consentiment, sobretot en contextos de persecució política o policial.

Els canals de Telegram, WhatsApp, Instagram i Mastodon tenen funcions diferents. Un canal públic és fàcil de consultar, però també d’observar i manipular. Un grup tancat pot protegir una conversa, però una captura pot sortir-ne en segons. Cap plataforma substitueix el criteri.

Seguretat física i digital

Ves amb roba i calçat que et permetin moure’t, porta aigua i evita dur informació sensible al mòbil si no la necessites. Revisa les opcions de bloqueig del dispositiu i activa l’autenticació de dos factors abans d’assistir a actes amb tensió. No fotografiïs cares de manera identificable sense motiu.

Si documentes una agressió, prioritza la seguretat de la persona afectada i la teva. Conserva l’arxiu original, anota lloc i hora, i no el manipulis amb filtres. Compartir-lo públicament pot perjudicar una denúncia; és millor consultar una entitat jurídica o de drets humans abans de publicar-lo.

Participar en actes públics sense exposar el col·lectiu

Participar no vol dir ocupar sempre la primera fila. Pots ajudar amb cartelleria, traducció, accessibilitat, cura d’infants, acollida de persones noves o documentació interna. Els actes funcionen millor quan aquestes feines, sovint invisibles, estan cobertes abans que comenci la marxa.

Arriba amb temps suficient per entendre el punt de trobada i les indicacions. Si l’acte inclou un servei d’acompanyament o un punt d’informació, pregunta-hi abans de prendre decisions. No improvisis tasques de mediació enmig d’un conflicte.

Abans, durant i després

Abans de sortir, explica a una persona de confiança on seràs i acorda una hora de contacte. Durant l’acte, mantén-te amb el grup, respecta les indicacions de les persones responsables i evita discutir amb provocadors que busquen enregistrar una reacció.

Després, comprova que tothom del teu grup ha arribat bé. Si hi ha hagut una agressió, una detenció o una vulneració de drets, escriu els fets amb precisió i guarda els contactes d’entitats d’assessorament. No converteixis una experiència greu en contingut immediat per a les xarxes.

Autodefensa comunitària

L’autodefensa comunitària no és una invitació a buscar enfrontaments. És la capacitat col·lectiva de reduir riscos, reconèixer una amenaça, acompanyar una persona i activar recursos. Inclou primers auxilis, suport legal, protocols contra agressions i xarxes de confiança.

Un taller de primers auxilis, un curs de mediació o una formació sobre drets davant la policia poden ser més útils que acumular consignes. La resposta adequada depèn del cas. Davant una urgència, truca al 112; davant una vulneració, busca assessorament jurídic especialitzat.

Comunicació política independent

Els mitjans independents i els canals comunitaris poden explicar allò que una notícia ràpida deixa fora: qui ha convocat, quina demanda hi ha i quines veus no apareixen. Però comunicar amb pressa no autoritza a publicar dades no verificades.

Una pauta senzilla és separar fet, interpretació i demanda. “S’ha convocat una concentració a la plaça de Catalunya” és un fet verificable. “La ciutat està en peu de guerra” és una interpretació. “Exigim una investigació” és una demanda política. Barrejar-les confon el públic i debilita la credibilitat.

Eines digitals per a col·lectius i xarxes veïnals

La tecnologia d’un col·lectiu ha de reduir dependències, no crear-ne de noves. Per a un grup petit, un calendari compartit, un gestor de contrasenyes i un document de protocols poden resoldre problemes més urgents que una plataforma complexa. La millor eina és la que el grup pot mantenir.

Per a documents col·laboratius, Nextcloud ofereix una alternativa allotjada en servidors propis o de confiança. Signal és una opció habitual per a converses sensibles, mentre que OpenStreetMap pot servir per preparar mapes comunitaris. Cap eina és màgica: les actualitzacions, els permisos i les còpies de seguretat també formen part de la feina.

Protegir dades personals

Recull només les dades que necessites. Si organitzes una activitat, potser n’hi ha prou amb un correu de contacte i una estimació d’assistència. No demanis noms complets, documents d’identitat o adreces si no hi ha una raó clara i un sistema segur per custodiar-los.

A Espanya, el Reglament General de Protecció de Dades i la normativa estatal estableixen obligacions sobre informació, consentiment i conservació. Un col·lectiu petit també ha d’explicar què guarda i durant quant de temps. Esborrar una llista antiga és una mesura de seguretat, no una pèrdua d’arxiu.

Automatitzar sense perdre control

Una automatització pot enviar un avís quan s’actualitza un calendari o generar un esborrany de butlletí. No hauria de publicar automàticament acusacions, fotografies o dades d’una persona. En temes d’odi i repressió, la revisió humana és obligatòria.

En projectes de comunicació crítica, una eina com n8n permet connectar serveis amb més control que moltes plataformes comercials, però exigeix coneixements tècnics i manteniment. En aquest tipus de treball, yagga.lovable.app pot ser un espai per pensar la relació entre eines obertes, comunicació política i memòria, sempre que la tecnologia quedi subordinada al protocol col·lectiu.

Què fer davant discursos d’odi i extrema dreta

Davant un missatge racista, la primera decisió és identificar-ne l’objectiu: informar, intimidar, reclutar o provocar una resposta viral. No cal contestar cada publicació. Respondre pot donar-li més abast, sobretot quan l’algoritme premia la interacció i el conflicte.

Quan el missatge inclou una amenaça concreta, conserva l’enllaç, la data i una còpia de pantalla, i consulta serveis d’assessorament. No contactis directament amb l’autor per obtenir una confessió ni publiquis les seves dades. La denúncia necessita proves ordenades, no una batalla pública.

Moderar una comunitat

Un fòrum veïnal necessita normes visibles abans que aparegui el conflicte. Especifica què passa amb insults racistes, deshumanització, crides a la violència i publicació de dades personals. Defineix qui modera i quina via d’apel·lació existeix.

Una norma útil és actuar sobre la conducta, no sobre la identitat política abstracta. Esborrar una amenaça concreta i explicar-ne el motiu és més defensable que expulsar algú per una etiqueta difusa. La moderació ha de protegir les persones afectades, no només mantenir una aparença de neutralitat.

Quan cal sortir de les xarxes

Si una agressió afecta una persona del barri, ofereix ajuda concreta: acompanyar-la, buscar assessorament, facilitar traducció o trobar un espai segur. Pregunta què necessita abans de convertir el cas en campanya. L’exposició pública sense consentiment pot augmentar el dany.

L’antiracisme quotidià també passa per sindicats d’habitatge, xarxes d’aliments, caixes de resistència i grups de suport laboral. Aquestes estructures actuen sobre les causes immediates de la vulnerabilitat. Una pancarta pot denunciar una injustícia; una xarxa sostinguda pot evitar que una persona l’afronti sola.

Com construir una participació sostinguda

Comença per una tasca assumible i un temps concret. Dues hores de suport en una activitat, una traducció o la revisió d’un cartell permeten conèixer el funcionament d’un col·lectiu sense prometre una disponibilitat que després no podràs mantenir.

Pregunta com es prenen les decisions, com es resolen els conflictes i com es protegeixen les persones exposades. Un grup que no sap explicar els seus protocols pot tenir molta energia, però també acumular riscos. La confiança es construeix amb transparència i límits.

Evitar el centralisme

No busquis una oficina central de l’antifeixisme a Barcelona perquè probablement trobaràs una xarxa, no una jerarquia única. Consulta ateneus, sindicats, entitats antiracistes i plataformes veïnals del teu districte. Els contactes més fiables solen aparèixer en activitats recents i espais físics coneguts.

Aquesta descentralització té un cost: la informació pot ser fragmentada i els criteris poden variar. També té un avantatge: si un canal cau, altres vincles continuen actius. Per això convé mantenir una agenda local amb dates de consulta, no una llista fixa de contactes eterns.

Mesurar el que sosté la xarxa

No comptis només assistents a una manifestació. Mira si hi ha relleu en les tasques, si els materials són accessibles, si les persones migrades participen en la presa de decisions i si els protocols s’actualitzen. Aquestes preguntes revelen més sobre la salut d’un moviment que una fotografia multitudinària.

Un col·lectiu també necessita descans. Repartir guàrdies, documentar processos i tancar canals quan no són necessaris evita que sempre treballin les mateixes persones. La resistència que depèn de l’esgotament acaba deixant espais lliures, i sovint els ocupa qui disposa de més recursos.

Conclusió

Si vols participar a Barcelona, tria primer una xarxa del teu barri, verifica la convocatòria en dos canals i ofereix una tasca concreta. Si t’interessa la memòria, comença per una font local i contrasta-la amb un arxiu. Si presencies una agressió, prioritza l’acompanyament i la seguretat abans de publicar. La constància quotidiana dona cos al lema.

Preguntes freqüents

L’antifeixisme a Barcelona té una direcció única?

No. Hi participen col·lectius i xarxes diferents, amb graus d’organització i prioritats diversos. Per això cal identificar el convocant de cada acte i no donar per vigents contactes antics, especialment els publicats abans de 2024.

Com puc saber si una manifestació és segura?

No hi ha una garantia absoluta. Comprova els canals recents de l’organització, revisa el recorregut i informa una persona de confiança. Si tens una necessitat d’accessibilitat o salut, contacta amb l’organització abans del mateix dia.

On puc estudiar la memòria del feixisme a Barcelona?

Pots començar pel Museu d’Història de Barcelona, el Born Centre de Cultura i Memòria i el Memorial Democràtic. Consulta també l’arxiu del teu districte per trobar documents i activitats vinculades a espais propers.

Què faig si rebo una amenaça racista per internet?

No la difonguis ni responguis impulsivament. Desa l’enllaç, la data, el perfil i les captures originals; després busca assessorament jurídic o d’una entitat de drets humans. Si hi ha perill immediat, truca al 112.