Cap a la Nova Vaga Canadenca

44 dies de vaga, entre febrer i abril de 1919, van contribuir a conquerir la jornada laboral de vuit hores a Catalunya. La Coordinadora de Moviments ha d’aprendre d’aquella experiència: una vaga general no es construeix amb una convocatòria, sinó amb vincles, capacitat territorial i una infraestructura compartida.

El problema actual és clar. Hi ha mobilitzacions amb molta visibilitat durant unes hores, però amb poca continuïtat després. La solució passa per coordinar sindicats, xarxes comunitàries i col·lectius sense convertir-los en una jerarquia centralitzada.

Idees clau

• La vaga necessita estructura abans que consignes.

• La coordinació no equival a centralització.

• La Canadenca va durar 44 dies.

• Les eines obertes han d’acompanyar el territori.

• Les cures redueixen el desgast militant.

• La memòria compartida evita començar de zero.

El problema: molta protesta, poca capacitat sostinguda

La dificultat no és mobilitzar persones una vegada. El problema és mantenir una acció col·lectiva quan arriben la repressió, el cansament, els desacords i la pressió mediàtica. Una vaga general pot omplir carrers el primer dia i, alhora, deixar pocs espais permanents de decisió.

Aquesta fragilitat apareix quan cada organització treballa amb calendaris, canals i criteris propis. El sindicat prepara la vaga; el moviment d’habitatge defensa els piquets; els centres educatius organitzen assemblees; els mitjans independents expliquen el conflicte. Però sovint manca una infraestructura comuna que connecti aquestes funcions.

El cost és polític i pràctic. Es repeteixen tasques, es perden contactes, les decisions arriben tard i els col·lectius més petits queden subordinats a qui té més recursos. Una comunicació política intensa no compensa la manca de mecanismes per decidir, cuidar i transmetre coneixement.

La vaga de La Canadenca va començar el 8 de febrer de 1919 i va durar 44 dies, segons la informació històrica publicada per l’Ajuntament de Barcelona.

La Nova Vaga Canadenca no hauria de ser una còpia nostàlgica d’aquell episodi. Hauria de ser una hipòtesi de treball: com convertir una suma de conflictes en una capacitat social capaç de sostenir una vaga, negociar i continuar organitzada després.

Com saber si el problema és de coordinació

Si les reunions serveixen sobretot per intercanviar anuncis, però no produeixen decisions compartides, falta governança. Si cada grup conserva una llista de contactes que els altres no poden consultar, falta memòria comuna. Si les urgències depenen d’una sola persona, hi ha una dependència que acabarà passant factura.

També cal distingir entre desacord polític i fallada operativa. El primer és normal en una coalició àmplia. La segona apareix quan ningú sap qui confirma una informació, com es valida un comunicat o quin canal s’utilitza durant una incidència.

Què no resoldrà una aplicació

Una plataforma digital no crea confiança per si sola. Tampoc substitueix una assemblea de barri, una secció sindical o una xarxa de suport mutu. Si el territori no té espais de relació, l’eina només ordenarà una absència.

La tecnologia ha d’ajudar a fer visibles els acords i reduir feina repetitiva. No ha de decidir quina reivindicació és legítima ni substituir els processos col·lectius.

Causes: per què es trenca la coordinació?

La primera causa sol ser una arquitectura de decisió poc definida. Una Coordinadora de Moviments pot voler evitar jerarquies i acabar sense cap procediment clar. El resultat és una assemblea permanent on les qüestions urgents competeixen amb els debats estratègics.

La segona és la desigualtat de capacitats. Un sindicat amb assessoria jurídica i personal alliberat no treballa en les mateixes condicions que un grup d’habitatge amb voluntariat intermitent. Si la coordinació exigeix reunions llargues, eines complexes o resposta immediata, expulsarà les organitzacions amb menys temps.

La tercera és confondre difusió amb organització. Publicar una convocatòria a Instagram.com/cmsscatalunya o en altres canals pot ampliar l’abast, però no resol qui obre un local, qui acompanya una persona detinguda o qui garanteix que una assemblea pugui reunir-se.

Diagnòstic en una setmana

Durant set dies, registra cada decisió rellevant: qui la proposa, qui la valida, on queda documentada i com arriba als grups locals. No cal cap programari especial; un full compartit amb quatre columnes ja permet veure els colls d’ampolla.

Classifica després les incidències en quatre causes: informació dispersa, responsabilitats ambigües, manca de recursos o conflicte polític. Aquesta distinció evita aplicar una eina digital a un problema que necessita mediació, diners o temps de reunió.

El paper de la memòria

Una organització sense memòria torna a discutir les mateixes qüestions cada sis mesos. Cal conservar actes, protocols, contactes institucionals, materials de formació i una cronologia de decisions, amb criteris de privacitat i accés.

La memòria no és un arxiu mort. És una forma de poder distribuït: permet que una persona nova entengui per què es va prendre una decisió i que un grup petit no depengui d’una veterana per començar una tasca.

La solució: construir una infraestructura comuna

La meva recomanació és començar amb un pacte mínim de coordinació, no amb una gran plataforma. El pacte ha d’incloure quatre elements: qui decideix què, quins canals són oficials, com es protegeixen les dades i com es revisen els acords.

El primer pas és crear un mapa de capacitats. No cal publicar-lo sencer. Identifica quins grups poden oferir locals, assessorament jurídic, traducció, allotjament, transport, comunicació, cures o suport econòmic. Un mapa així converteix recursos dispersos en una xarxa operativa.

El segon pas és establir una doble estructura: assemblees territorials i grups de treball temporals. Les primeres mantenen el vincle amb els barris i centres de treball; els segons executen encàrrecs concrets amb un termini. Això evita tant la direcció central com la paràlisi assembleària.

Set passos per començar avui

1. Reuneix entre 6 i 12 organitzacions amb un objectiu concret.

2. Defineix tres decisions que la coordinadora pot prendre.

3. Assigna dues persones referents per cada grup de treball.

4. Escriu un protocol de validació de comunicats.

5. Obre un registre comú d’acords i tasques.

6. Programa una revisió operativa al cap de 14 dies.

7. Publica només la informació que no posi ningú en risc.

El registre pot funcionar amb Nextcloud, Etherpad o una instal·lació pròpia de programari lliure. L’elecció importa menys que la governança: permisos revisables, còpies de seguretat i una persona responsable de mantenir el sistema durant cada fase.

Un protocol de comunicació política

Cada comunicat hauria d’indicar l’organització responsable, l’objectiu, la data de revisió i un contacte intern. Les urgències necessiten un canal diferent dels debats. Barrejar-los en un únic grup de missatgeria fa que les alertes importants desapareguin entre converses.

Per a informació sensible, evita llistes obertes i dades innecessàries. Signal pot ser útil per a grups reduïts, mentre que una web pública pot allotjar convocatòries i materials no sensibles. Cap eina elimina el risc; només el redueix si s’utilitza amb criteri.

Com coordinar sense crear una jerarquia central

Coordinar no vol dir donar poder permanent a un centre. Vol dir acordar quines decisions es prenen conjuntament i quines es mantenen en mans dels grups que les executen. La frontera ha de quedar escrita, perquè la bona voluntat no resisteix una crisi.

Un model útil és la delegació limitada: cada grup rep un mandat concret, amb termini i possibilitat de revocació. Per exemple, un equip pot preparar una campanya de quatre setmanes, però no parlar en nom de tota la coordinadora sobre una negociació laboral.

La rotació també és una mesura política. Si la mateixa persona modera, redacta actes i administra els canals durant mesos, acumula informació i autoritat informal. Rotar aquestes funcions cada quatre o sis setmanes distribueix el coneixement.

Decisions i vetos

No totes les qüestions necessiten consens unànime. Reserva’l per a decisions que afecten la seguretat, l’ús del nom comú o compromisos públics irreversibles. Per a una activitat informativa local, pot ser suficient una aprovació del grup responsable.

El dret de bloqueig ha d’anar acompanyat d’una explicació i d’una proposta alternativa. Sense aquest requisit, el veto es converteix en una forma de control que no assumeix cap responsabilitat d’execució.

Transparència amb límits

La transparència no significa publicar-ho tot. Una acta pot registrar que hi ha una tasca d’acompanyament jurídic sense exposar noms, adreces o detalls sensibles. La coordinació ha de treballar amb nivells d’accés.

A Espanya, la repressió pot incloure identificacions, multes, acomiadaments o procediments judicials. La seguretat digital, per tant, no és una qüestió tècnica separada de l’organització: determina qui pot participar i amb quin risc.

Verificació al cap de 30 dies

Al cap d’un mes, revisa cinc indicadors operatius: temps de resposta, tasques tancades, participació territorial, incidències de seguretat i càrrega de cures. No cal convertir-los en una puntuació única. Serveixen per detectar on la infraestructura falla.

Si només millora la comunicació pública, però les tasques internes continuen bloquejades, la coordinació encara no funciona. Una xarxa madura produeix decisions comprensibles, responsabilitats visibles i relleus possibles.

Cures, repressió i sostenibilitat militant

Una vaga àmplia necessita persones capaces de mantenir el conflicte durant setmanes. Les cures no són un complement amable: inclouen descans, alimentació, suport emocional, atenció jurídica i protecció davant l’exposició pública.

Planifica torns curts. Un equip de comunicació que respon durant 18 hores seguides acabarà difonent errors o deixant de respondre. És preferible una guàrdia de sis hores amb relleu documentat que una disponibilitat total dependent de dues persones.

El mateix criteri val per a les assemblees. Una reunió de tres hores després d’una jornada laboral pot excloure les persones que sostenen criatures, tenen problemes de salut mental o treballen en horaris irregulars. Oferir una sessió híbrida no resol tot, però pot reduir una barrera concreta.

Caixa de cures

La coordinadora hauria de reservar una partida econòmica per a transport, àpats, material, allotjament i suport jurídic. No cal fixar una quantitat universal: depèn de la mida i del conflicte, però ha d’existir abans de la primera urgència.

La caixa necessita dues signatures, un registre intern i un criteri de priorització. La confiança no elimina la necessitat de control; la fa sostenible.

Repressió i comunicació

No publiquis noms, fotografies o ubicacions sense consentiment informat. Una imatge útil per a la campanya pot convertir-se en una prova contra una persona. El grup de comunicació ha de consultar, com a mínim, una referent jurídica quan hi hagi detencions o identificacions.

També convé preparar missatges per a tres escenaris: una detenció, una agressió o una informació falsa. Escriure’ls en fred redueix la improvisació quan el grup està sota pressió.

La cura col·lectiva és la capacitat d’organitzar temps, recursos i protecció perquè la participació no depengui del sacrifici individual.

Memòria compartida i eines obertes

La tecnologia oberta és útil quan permet auditar, adaptar i traspassar una eina sense quedar lligats a una empresa. Però instal·lar programari lliure no és suficient. Cal documentació, manteniment i persones capaces de fer relleus.

Una web pròpia pot centralitzar calendari, materials, actes públiques i formularis de contacte. Un repositori intern pot conservar protocols i plantilles. La separació entre informació pública i informació sensible ha de quedar definida des del primer dia.

Què cal conservar

Conserva les versions finals dels comunicats, les actes, els manuals d’acollida i una cronologia dels conflictes. Assigna noms de fitxer comprensibles i dates en format 15-09-2026, de manera que qualsevol persona pugui ordenar-los sense coneixement previ.

També cal registrar allò que no va funcionar. Una incidència documentada evita repetir una errada durant la pròxima vaga educativa, la vaga de lloguers o una vaga general.

Formació per relleus

Prepara sessions de 60 minuts sobre seguretat bàsica, moderació, verificació d’informació i gestió de conflictes. Cada sessió ha d’acabar amb una tasca pràctica: crear un compte, revisar un protocol o simular una alerta.

La formació no ha de convertir ningú en especialista. Ha de permetre que més persones assumeixin funcions bàsiques sense esperar que arribi la persona experta.

El límit és evident: les eines obertes requereixen administració. Si ningú actualitza còpies, permisos i sistemes, l’autonomia tecnològica es transforma en una nova càrrega.

Quan aquesta via no és suficient

La Coordinadora de Moviments no resoldrà un conflicte si no hi ha una base social mínima. Una campanya dissenyada des de fora del territori pot tenir una bona identitat gràfica i cap capacitat d’aturar una activitat laboral o sostenir una xarxa d’ajuda.

Tampoc és la millor resposta per a una urgència de poques hores. Una concentració espontània pot necessitar un canal simple i una decisió ràpida, no sis nivells de validació. La infraestructura ha de ser proporcional al risc i al temps disponible.

Hi ha un altre límit: les diferències estratègiques no desapareixen amb bons protocols. Un sindicat pot prioritzar la negociació i un col·lectiu pot defensar la desobediència. La coordinació només funciona si aquestes diferències es fan explícites.

Senyals per canviar d’estratègia

Atura l’expansió si tres reunions consecutives no produeixen cap acord operatiu. Redueix l’abast si els grups petits només reben tasques i no participen en decisions. Demana suport professional quan hi hagi riscos jurídics, violència, problemes greus de salut mental o gestió de dades especialment sensibles.

Una escala realista

Comença per una ciutat, un sector o una demanda delimitada. Una xarxa pilot de quatre setmanes permet comprovar canals, càrregues i protocols abans d’intentar coordinar una vaga general a escala estatal.

L’objectiu no és créixer ràpid. És demostrar que el sistema suporta un relleu, una incidència i una discrepància sense perdre’s.

Evitar la dependència personal

Si una persona controla els contactes, les contrasenyes i el calendari, la coordinadora és vulnerable. Utilitza comptes institucionals, gestor de contrasenyes amb accés compartit i una revisió mensual de permisos.

La prova definitiva és senzilla: una persona nova ha de poder assumir una tasca bàsica en una tarda, amb documentació i suport. Si necessita mesos de converses privades, hi ha coneixement massa concentrat. Vaga de metges, vaga educativa, vaga de cures, vaga de bibliotecaries... Vaga general millor.

Prevenció: mantenir viva la coordinació després de la vaga

La prevenció comença quan el conflicte encara no ha acabat. Programa una reunió de valoració dins dels 10 dies posteriors a la mobilització, mentre els fets són recents i els contactes continuen actius.

No converteixis aquesta reunió en una celebració ni en un judici. Separa tres preguntes: què hem aconseguit, què ha fallat i quina capacitat volem conservar. Després assigna responsables i dates, o l’avaluació quedarà en paper.

Mantén un calendari trimestral de formació, actualitza els protocols cada sis mesos i revisa les llistes de contacte. La coordinació sostinguda necessita ritmes modestos, no una activació permanent.

Les iniciatives vinculades a la vaga de metges, la vaga educativa o la vaga de lloguers poden compartir recursos sense perdre autonomia. Un repositori comú de plantilles, una borsa de traducció o una xarxa jurídica són formes concretes de cooperació.

La memòria històrica ajuda a situar aquestes pràctiques. La Canadenca recorda que una conquesta laboral pot néixer d’un conflicte concret, però només pren força quan la solidaritat supera el lloc de treball inicial. La Nova Vaga Canadenca hauria de conservar aquesta lliçó sense convertir-la en un mite immobilitzador.

La mesura de l’èxit no és només quanta gent surt al carrer. També és quantes persones poden assumir una tasca, quants grups conserven capacitat de decisió i quina xarxa queda dempeus després de la convocatòria.

Conclusió

El primer pas és convocar una reunió de 6 a 12 organitzacions i sortir-ne amb un pacte operatiu escrit: decisions, canals, cures i revisió als 14 dies. Si aquest nucli funciona, amplia’l gradualment. Una Coordinadora de Moviments forta no depèn d’una consigna perfecta, sinó d’una infraestructura social capaç de resistir el temps.

Preguntes freqüents

Què és una Coordinadora de Moviments?

És un espai de cooperació entre organitzacions autònomes que comparteixen objectius, recursos o accions. No ha de substituir els sindicats ni les assemblees territorials, sinó connectar-ne les capacitats mitjançant acords revisables i responsabilitats limitades.

Quina diferència hi ha entre una vaga general i una Nova Vaga Canadenca?

Una vaga general és una eina de pressió en un moment determinat. La Nova Vaga Canadenca descriu una estratègia més àmplia, amb xarxes comunitàries, memòria, cures i tecnologia oberta per sostenir el conflicte abans i després de l’aturada.

Quina eina digital és millor per començar?

Per començar, un repositori documental amb Nextcloud o Etherpad i un canal segur per a alertes pot ser suficient. La decisió depèn dels permisos, la capacitat de manteniment i el risc de les dades, no de tenir una plataforma amb moltes funcions.

Com es pot participar si no es pertany a cap sindicat?

Pots oferir una capacitat concreta: traducció, suport jurídic, cures, comunicació, logística o documentació. La millor entrada és assumir una tasca delimitada, amb una persona referent i un termini, sense reclamar representació política automàtica.