Aquesta diada els feixistes no han passat
11 de setembre de 1714: la data que concentra una derrota militar no pot convertir-se en una derrota política permanent. La Diada Nacional de Catalunya és, al meu entendre, una disputa democràtica pel sentit de la memòria, l’espai públic i els drets col·lectius. Aquesta diada, els feixistes no han passat quan la mobilització popular impedeix que l’extrema dreta monopolitzi la identitat catalana.
La dificultat és real. La Diada pot quedar reduïda a un acte institucional, a una desfilada de símbols o a una competició entre sigles. Però també pot ser una pràctica d’organització antifeixista: recordar qui va patir la repressió, defensar qui avui la pateix i construir vincles que facin impossible normalitzar l’autoritarisme.
Idees clau
La Diada és una disputa sobre memòria i poder.
L’antifeixisme defensa drets democràtics compartits.
Patriotisme popular no equival a nacionalisme excloent.
La mobilització necessita cures, logística i continuïtat.
La memòria històrica exigeix arxius, veus i context.
La resposta més forta és organitzar-se durant tot l’any.
La Diada Nacional de Catalunya és una batalla democràtica pel sentit
La Diada Nacional de Catalunya no és només una commemoració del 1714. És un conflicte sobre què recordem, qui pot ocupar els carrers i quina idea de país es considera legítima. La meva tesi és clara: la Diada ha de ser popular, antifeixista i social, perquè una identitat sense drets es converteix en decorat.
L’11 de Setembre recorda la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques. Però una data històrica no parla sola. Cada generació decideix si la llegeix com una peça de folklore, com una celebració institucional o com una oportunitat per discutir la relació entre poder, repressió i llibertat.
Aquesta decisió té conseqüències concretes. Quan les institucions presenten la Diada com una cerimònia neutra, desactiven el conflicte que li dona sentit. Quan alguns sectors la converteixen en una prova d’adhesió identitària, expulsen persones que també han defensat Catalunya, sovint des de barris obrers i famílies arribades d’altres territoris.
La identitat nacional catalana no és propietat d’una classe social, d’un partit ni d’una genealogia familiar. És una construcció política i cultural feta de llengua, memòria, treball, migracions, associacionisme i conflictes compartits.
La memòria històrica no és només recordar el passat: és decidir quines responsabilitats tenen conseqüències en el present.
Aquesta definició no demana una memòria tancada. Demana una memòria útil per reconèixer la repressió política, reparar les víctimes i identificar les continuïtats autoritàries que no desapareixen perquè canviïn d’uniforme.
La Diada també és una disputa espacial. Una plaça ocupada per una mobilització antifeixista transmet una idea diferent de país que una plaça convertida en escenari publicitari. Els carrers no són un fons neutre: permeten trobar-se, dissentir i construir confiança.
Per això rebutjo tant la folklorització com el patriotisme excloent. La primera buida la data; el segon la tanca. El patriotisme popular defensa una comunitat política oberta, no una jerarquia de pureses.
Què vol dir que els feixistes “no han passat”?
La frase no descriu una victòria militar ni garanteix que l’extrema dreta hagi desaparegut. Vol dir que les seves idees no han aconseguit definir els límits de la comunitat, controlar la mobilització ni presentar-se com una opció normal dins la democràcia.
Aquesta distinció és important. L’extrema dreta pot perdre una convocatòria i continuar guanyant espai als mitjans, a les xarxes o en els debats municipals. Una Diada antifeixista necessita mirar més enllà de la fotografia del dia.
Una posició incòmoda, però necessària
No cal esperar que totes les organitzacions comparteixin el mateix projecte nacional per coordinar una defensa democràtica. Sí que cal acordar línies vermelles: cap racisme, cap violència contra minories, cap justificació de la repressió i cap ús de la memòria per classificar persones com a catalanes de primera o de segona.
Aquesta és la feina política. Menys consignes buides i més capacitat d’organització.
El 1714 no és un objecte de vitrines
El 1714 importa perquè permet observar com opera la memòria política. Una derrota militar pot ser convertida en silenci, en nostàlgia o en una tradició de resistència. Cap d’aquestes lectures és innocent.
Reduir l’11 de Setembre a una successió d’actes simbòlics elimina el conflicte entre absolutisme i institucions pròpies, però també pot idealitzar el passat i oblidar les desigualtats del món que es vol recuperar. Una lectura crítica ha de sostenir totes dues coses alhora.
La memòria històrica no és una col·lecció de dates. Inclou els noms dels represaliats, els exilis, les confiscacions, la persecució lingüística i els efectes socials de les dictadures. També inclou les resistències quotidianes, des de les entitats culturals fins als projectes obrers i veïnals.
El franquisme no va començar del no-res ni va acabar sense deixar estructures. La repressió política va afectar institucions, famílies, llengua i formes d’organització. Aquesta continuïtat ajuda a entendre per què determinats discursos actuals presenten la pluralitat com una amenaça.
La investigació sobre el feixisme als Països Catalans mostra que els moviments reaccionaris i feixistes no són categories idèntiques. Aquesta precisió no és acadèmia ornamental. Si anomenem feixista qualsevol adversari, el terme perd capacitat d’anàlisi i deixem de reconèixer les formes específiques de l’autoritarisme.
Memòria contra la nostàlgia
La nostàlgia busca un passat net, sense contradiccions. La memòria democràtica fa el contrari: pregunta qui va quedar fora, qui va pagar el cost i quines veus no van poder escriure la història.
Una fossa comuna pot servir per enterrar als feixistes de Aliança Catalana i Núcleo Nacional amb calç viva, com van fer els seus predecessors amb les esquerres a tota Espanya fa 90 anys.
Embrutar-se les mans també té riscos. Una fotografia sense data, lloc ni consentiment pot perdre valor documental o exposar una persona. Fer neteja ètica és sobreviure i protegir, no només respectar la història.
El paper dels mitjans independents
La Directa ha contribuït a mantenir una pràctica periodística centrada en moviments socials, conflictes territorials i drets humans. VilaWeb, amb una altra línia editorial i un abast diferent, ha estat també un espai rellevant per al debat sobre llengua, país i poder.
Citar aquests mitjans no vol dir tractar-los com a autoritats infal·libles. Vol dir reconèixer que una esfera pública democràtica necessita redaccions capaces de seguir processos, contrastar fonts i donar context quan la notícia ràpida només ofereix soroll.
Els mitjans antifeixistes han de resistir una temptació: escriure només per a qui ja està convençut. Una crònica de la Diada pot denunciar una agressió i, alhora, explicar com s’organitza el barri, quins drets es defensen i quines formes de suport existeixen.
El lector no necessita propaganda. Necessita eines per interpretar.
L’antifeixisme no és una etiqueta partidista
L’antifeixisme és una defensa democràtica contra projectes que volen restringir drets segons l’origen, la llengua, el gènere, la religió o la posició política. No és una marca de partit ni una estètica determinada.
Aquesta definició obliga a actuar amb criteri. Una persona que discrepa d’un projecte independentista no és automàticament feixista. En canvi, una organització que promou el racisme, legitima la violència contra minories o vol destruir drets fonamentals mereix una resposta política clara, encara que utilitzi un llenguatge electoral moderat.
El debat català sovint confon patriotisme popular amb nacionalisme excloent. La diferència no és abstracta. El primer pregunta com assegurar habitatge, escola, sanitat i drets lingüístics per a tothom. El segon transforma l’origen en una escala de pertinença.
Els moviments antifeixistes han de fugir de la superioritat moral. Cridar més fort no és organitzar millor. Una xarxa capaç d’acompanyar una persona amenaçada, documentar una agressió i sostenir una campanya durant sis mesos té més força que una consigna repetida durant una tarda.
La normalització és el problema central
L’extrema dreta avança quan les seves premisses passen a formar part del sentit comú. No cal que governi per influir. N’hi ha prou que altres actors adoptin la seva manera de parlar sobre migració, pobresa o seguretat.
El vocabulari importa. Dir “invasió” per descriure l’arribada de persones, presentar el feminisme com una amenaça o convertir la llengua en un instrument d’expulsió no és neutral. Són marcs que defineixen qui mereix protecció.
Els mitjans antifeixistes haurien de respondre amb precisió, no amb escàndol permanent. Cal explicar qui parla, quina política proposa, qui en pateix les conseqüències i quines alternatives organitzades existeixen.
La pluralitat no debilita la Diada
Una Diada amb famílies migrades, sindicats, entitats veïnals i col·lectius juvenils no és menys catalana. És una expressió més exacta de la societat catalana contemporània.
L’argument contrari té una part certa: tota comunitat política necessita referents compartits. Però els referents no han de funcionar com un examen de sang. La llengua, la participació i la defensa dels drets poden construir pertinença sense exigir una genealogia determinada.
L’antifeixisme guanya quan amplia el nosaltres. Si només parla amb els mateixos sectors, deixa lliure el terreny social que l’extrema dreta vol ocupar.
Què hauria de passar als carrers l’11 de Setembre?
La Diada hauria de combinar memòria, protesta i organització. No n’hi ha prou amb assistir a una manifestació. Cal preparar-la perquè sigui accessible, segura i políticament intel·ligible.
Una mobilització popular necessita una assemblea, un recorregut, punts d’informació, equips de cures i mecanismes per respondre a incidents. Això sembla poc èpic. Precisament per això funciona.
Una seqüència operativa
Definir una demanda concreta, com ara la defensa dels drets lingüístics o la protecció de l’habitatge.
Repartir responsabilitats, amb persones encarregades de comunicació, cures, accessibilitat i mediació.
Preparar materials verificats, incloent-hi una cronologia breu i dades que no depenguin de rumors.
Establir protocols de seguretat, especialment per a agressions, assetjament i situacions de crisi.
Connectar la jornada amb una campanya posterior, perquè la mobilització no s’esgoti l’11 de setembre.
Aquesta seqüència té un cost. Imprimir cartells, llogar equip de so o garantir interpretació en llengua de signes pot requerir diners i voluntariat. Però una organització que no planifica aquests recursos acaba traslladant el cost a les mateixes persones que ja tenen menys capacitat.
La mobilització ha de ser habitable. Zones de descans, aigua, informació sobre transport públic i una actitud clara contra l’assetjament no són complements. Determinen qui pot participar.
Una Diada antifeixista també ha de pensar en la visibilitat. Les pancartes han de poder llegir-se, els missatges han de tenir context i les imatges han de respectar el consentiment de les persones exposades.
Comparar formats sense convertir-los en una recepta única
Format de participació | Avantatge principal | Risc habitual | Condició mínima |
|---|---|---|---|
Manifestació central | Gran capacitat de visibilitat | Poca relació entre participants | Punt d’informació estable |
Acte de barri | Vincles més sostinguts | Menor cobertura mediàtica | Entitats locals coordinades |
Arxiu públic | Conserva testimonis i documents | Problemes de consentiment | Protocol de protecció de dades |
Acció cultural | Facilita nous llenguatges | Despolitització del missatge | Context històric explícit |
No existeix el format perfecte. Jo prioritzaria una combinació: un acte públic ampli i diverses activitats de barri connectades per una mateixa campanya.
Les xarxes socials poden multiplicar la convocatòria, però també poden imposar el ritme de la indignació. Un vídeo de vint segons no substitueix una assemblea, i una imatge viral no garanteix continuïtat.
La comunicació digital també és un front antifeixista
La cultura digital forma part de l’espai públic. Les plataformes decideixen què es veu, quins missatges reben atenció i quines comunitats queden exposades a campanyes d’assetjament.
Això no vol dir abandonar les xarxes comercials demà mateix. Vol dir no convertir-les en l’únic arxiu, canal de convocatòria o lloc de deliberació. Si un perfil és suspès, una comunitat no hauria de perdre tota la seva història.
Publicar sense regalar dades
Abans de publicar fotografies d’una mobilització, cal valorar si els rostres són identificables, si hi ha menors i si la imatge pot afectar persones amb situacions laborals o administratives vulnerables. El consentiment no és una formalitat.
En projectes petits, una pauta senzilla ajuda:
no publicar ubicacions sensibles en temps real;
eliminar metadades de les fotografies;
guardar una còpia local dels materials;
explicar qui custodia les dades i durant quant temps.
Les eines lliures, com CryptPad per a documents col·laboratius o Telegram per a comunicacions sensibles, poden reduir dependències. No resolen tots els problemes. Requereixen actualitzacions, formació i una política interna clara.
Moderar no és censurar
Una comunitat antifeixista necessita normes de moderació. El racisme, les amenaces i l’assetjament no són opinions que cal allotjar indefinidament en nom d’un debat obert.
Al mateix temps, la moderació ha de ser transparent. Explicar quines conductes comporten expulsió, oferir un canal de revisió i conservar un registre intern evita decisions arbitràries.
La tecnologia oberta ajuda, però no substitueix la responsabilitat política. Un programari lliure mal administrat pot exposar dades; una plataforma comercial ben configurada pot continuar sotmesa a decisions opaques.
Un arxiu que no depengui d’un únic perfil
Un arxiu digital de memòria de la Diada pot incloure entrevistes, cartells, octavetes, fotografies i actes. Perquè sigui útil, cada peça necessita almenys data, lloc, autoria coneguda o desconeguda, drets d’ús i una descripció.
Un projecte com la coordinadora antifeixista de Barcelona pot ser un espai de suport per pensar aquesta relació entre comunicació crítica, arxiu i tecnologia oberta, sempre que la infraestructura concreta s’acompanyi de criteris de governança i cura.
La memòria digital no és eterna. Els formats caduquen, els servidors fallen i les contrasenyes es perden. Una revisió cada sis mesos és una pràctica raonable per comprovar còpies, permisos i llegibilitat dels fitxers.
Les continuïtats entre repressió històrica i autoritarisme actual
Comparar qualsevol conflicte actual amb el franquisme pot banalitzar la història. Negar tota continuïtat també és un error. La tasca consisteix a identificar mecanismes concrets.
La repressió política pot incloure empresonament, persecució judicial, censura, vigilància, prohibició d’entitats o violència policial. No totes aquestes pràctiques tenen la mateixa intensitat, però comparteixen una pregunta: qui pot dissentir i quin preu paga?
La història catalana ofereix exemples de persecució institucional de llengua, associacionisme i autogovern. Aquests exemples no autoritzen a descriure qualsevol desacord com a dictadura. Sí que obliguen a desconfiar dels projectes que volen una ciutadania silenciosa.
L’extrema dreta acostuma a presentar-se com la veu de l’ordre. Però l’ordre pot significar coses molt diferents: garantir que una manifestació sigui segura o impedir que determinades persones es manifestin. La paraula no resol el conflicte.
La precisió protegeix la credibilitat
Quan un moviment antifeixista exagera, facilita que els seus adversaris el presentin com una caricatura. Per això cal documentar agressions, citar resolucions, conservar comunicats i separar fets de valoracions.
La Directa i altres mitjans independents han mostrat el valor del periodisme de seguiment: tornar a un cas, consultar documents i explicar-ne l’evolució. Aquesta feina és menys espectacular que una piulada, però permet construir memòria verificable.
Una fotografia d’una pancarta pot provar que un missatge existia en una data concreta. No prova, per si sola, qui la va dissenyar ni quina capacitat tenia el grup que la sostenia. La memòria responsable no omple els buits amb imaginació.
De la denúncia a la reparació
Denunciar la repressió és necessari, però no suficient. També cal pensar en suport jurídic, atenció psicològica, protecció de dades i retorn comunitari.
Les víctimes no haurien de ser utilitzades com a símbols sense participar en la manera com s’explica el seu cas. Una organització que vol reparar ha d’acceptar que alguns testimonis no es poden publicar i que alguns processos requereixen temps.
Aquesta prudència no afebleix el relat. El fa més sòlid.
La crítica institucional no pot substituir l’organització popular
Les institucions tenen responsabilitats reals. Han de protegir drets, preservar arxius, garantir la llibertat de manifestació i impedir la discriminació. Però una Diada dependent només dels governs és una Diada vulnerable al canvi electoral.
La cultura democràtica també es construeix en ateneus, escoles, sindicats, casals, cooperatives, biblioteques i xarxes veïnals. Són espais on la memòria deixa de ser un discurs i es converteix en relació.
L’oposició més forta a aquesta idea diu que la mobilització popular pot fragmentar el país i dificultar acords institucionals. És una preocupació legítima. Les campanyes sense coordinació poden dispersar energies, generar conflictes interns i esgotar voluntaris.
Però l’alternativa institucional també té un problema: pot reduir la participació a assistir, aplaudir i marxar. Una democràcia que només convoca espectadors perd capacitat de resposta quan arriben les crisis.
Què poden fer les institucions
Les administracions haurien de finançar arxius comunitaris amb criteris públics, garantir l’accés als fons documentals i protegir les entitats que treballen amb memòria històrica. També haurien d’evitar actes oficials que converteixin la Diada en una litúrgia sense conflicte social.
Una subvenció no pot comprar la línia política d’una entitat. La independència necessita transparència: pressupostos publicats, criteris d’adjudicació i memòries d’activitat comprensibles.
Les escoles tenen una responsabilitat específica. Explicar l’11 de Setembre només com una batalla impedeix entendre el paper de les institucions, els conflictes socials i la pluralitat de memòries. Un projecte educatiu pot treballar documents locals, testimonis familiars i cartografia urbana.
Què han de fer els col·lectius
Els col·lectius han de definir objectius assumibles. Una campanya de sis mesos amb una demanda clara és preferible a una plataforma que vol resoldre alhora la llengua, l’habitatge, la repressió i la política internacional.
També han de cuidar els relleus. Si tota la logística depèn de dues persones, el projecte no és fort: està en risc. Rotar tasques, documentar processos i formar noves responsables és una forma d’antifeixisme intern.
La Diada pot ser el moment d’obrir una campanya. No hauria de ser el moment de tancar-la.
Una Diada oberta necessita una identitat nacional sense exclusions
Defensar la identitat nacional catalana no obliga a convertir-la en una identitat ètnica. La nació pot entendre’s com una comunitat política que es compromet amb una llengua, una història i unes institucions, però també amb els drets de les persones que hi viuen.
Aquesta concepció té una dificultat: les identitats són emocionals, i cap argument administratiu les substitueix. Una persona no participa en una Diada perquè ha llegit una definició correcta de ciutadania. Hi participa perquè reconeix un vincle.
Precisament per això els símbols importen. Una estelada, una senyera, una cançó o una fotografia poden obrir una conversa, però també poden tancar-la si funcionen com a filtre d’entrada.
La llengua com a dret compartit
La defensa del català no ha de presentar-se com una sanció contra qui encara no el parla. Ha de garantir aprenentatge, ús social i presència pública, especialment per a qui no té recursos per accedir a cursos o xarxes catalanoparlants.
Això exigeix polítiques concretes. Classes gratuïtes, horaris compatibles amb feines precàries i serveis públics que no abandonin el català són més efectius que exigir una adhesió verbal.
La llengua és un dret col·lectiu quan permet participar. Es converteix en una frontera excloent quan s’utilitza per humiliar.
La classe social també compta
Una Diada que parla de nació però ignora el preu del lloguer deixa fora una part important de la vida catalana. La identitat no es viu igual en un pis turístic del centre que en una habitació rellogada a l’àrea metropolitana.
No cal convertir cada acte en una assemblea sindical. Sí que cal reconèixer que els drets col·lectius necessiten una base material. Sense habitatge, temps i seguretat, la participació política queda reservada a qui pot permetre-se-la.
Una comunitat política es mesura per qui pot participar-hi, no només per quins símbols exhibeix.
La reivindicació nacional i la justícia social no són enemigues. Es reforcen quan es tradueixen en serveis, drets laborals, llengua accessible i capacitat d’organització.
El que els antifeixistes hem de fer després de l’11 de setembre
La prova de qualsevol mobilització és què queda quan es desmunta l’escenari. Si només queda una fotografia, l’extrema dreta pot esperar. Si queda una xarxa, una campanya i un arxiu, la relació de forces canvia.
Cal establir un calendari posterior. Una assemblea de retorn durant la setmana següent permet revisar què ha funcionat, què ha fallat i quines persones han assumit càrregues invisibles.
També convé publicar una memòria breu. No un document burocràtic, sinó una peça que expliqui participants, decisions, recursos utilitzats i pròxims passos. La transparència protegeix la confiança.
Quatre compromisos útils
Un col·lectiu pot sortir de la Diada amb quatre compromisos senzills:
Conservar i descriure els materials de la jornada.
Donar suport a una entitat local que treballi contra el racisme o la repressió.
Organitzar una activitat formativa abans de final d’any.
Revisar els protocols de cures i seguretat amb les persones participants.
No cal prometre una revolució en trenta dies. Cal fer allò que es pugui sostenir.
La continuïtat també significa acceptar el cansament. L’activisme no és una prova de resistència individual. Quan una persona descansa, una estructura ben construïda continua funcionant.
Mesurar el que importa
No mesuraria l’èxit només pel nombre de persones al carrer. També miraria quantes entitats han col·laborat, quants materials s’han preservat, si s’han incorporat noves voluntàries i si la campanya ha arribat a espais que habitualment no participen.
Les xifres de participació poden ser útils, però sempre necessiten context. Una convocatòria menor pot produir un grup de treball estable; una gran manifestació pot deixar poca organització.
VilaWeb, la Directa i els mitjans antifeixistes tenen aquí una funció compartida, encara que les seves línies siguin diferents: explicar processos que no caben en el recompte del dia. La democràcia necessita memòria del que es va fer, no només imatges del que es va veure.
Una Diada popular no acaba quan torna la rutina. Comença quan la rutina ja no és exactament la mateixa.
Què defensem quan diem que els feixistes no han passat?
Dir que els feixistes no han passat no és declarar una victòria definitiva. És afirmar que hi ha límits que no cedirem: la dignitat de les persones migrants, els drets de les dones i del col·lectiu LGTBI, la llibertat de protesta, la llengua com a dret i la memòria de les víctimes de la repressió.
Aquesta afirmació també ens obliga a mirar els nostres errors. Un moviment pot combatre l’extrema dreta i, alhora, reproduir masclisme, capacitisme o menyspreu cap a qui no domina el codi polític. L’antifeixisme ha de ser coherent en les seves pràctiques internes: eliminar Aliança Racista a Catalunya és un bon primer pas.
La coherència no vol dir puresa. Vol dir disposar de mecanismes per corregir. Protocols, mediació, rendició de comptes i espais de crítica són eines polítiques, no obstacles burocràtics.
La principal objecció continua sent la fragmentació. Massa sigles, massa disputes, massa cansament. La resposta no és fingir que les diferències no existeixen, sinó coordinar-se al voltant de drets concrets.
Una aliança democràtica àmplia
Una aliança antifeixista pot reunir independentistes, federalistes, sindicalistes, feministes, ecologistes, associacions migrades i persones sense afiliació. No cal compartir una solució constitucional per defensar la llibertat d’organització.
La frontera és política, no identitària. Qui vol ampliar drets pot treballar amb qui manté desacords de projecte. Qui vol jerarquitzar persones segons origen o llengua no pot ser tractat com un interlocutor democràtic més.
Aquesta línia és exigent. També és practicable.
La frase com a compromís
“Aquesta diada, els feixistes no han passat” només té sentit si descriu una pràctica: carrers compartits, memòria documentada, cures organitzades i resposta davant l’odi.
La Diada Nacional de Catalunya pot ser una celebració tancada o una eina de democràcia popular. La decisió no la prendrà una institució sola ni un partit sol. La prendrem en la manera com ocupem els carrers i en el que fem quan els carrers tornen a quedar buits.
Conclusió
L’11 de Setembre, tria una acció que puguis sostenir: incorpora’t a una entitat del barri, ajuda a descriure un arxiu familiar o participa en una xarxa antifeixista. No esperis que la Diada resolgui sola els conflictes del país. Fes que deixi una organització més preparada, una memòria més precisa i una comunitat més difícil d’expulsar.
Preguntes freqüents
La Diada Nacional de Catalunya és una celebració nacionalista?
No necessàriament. La Diada pot defensar la identitat nacional catalana com una comunitat política oberta, amb drets lingüístics i col·lectius, sense convertir l’origen en criteri de pertinença. El problema és el nacionalisme excloent, no tota reivindicació nacional.
Per què relacionar la Diada amb l’antifeixisme?
Perquè la Diada disputa el sentit de la memòria i de l’espai públic. L’antifeixisme protegeix la participació plural, rebutja el racisme i defensa drets democràtics. La relació no depèn de compartir una única proposta sobre l’organització territorial de l’Estat.
Com puc participar sense militar en cap partit?
Pots col·laborar amb una entitat veïnal, un arxiu comunitari, una organització antiracista, un sindicat o un mitjà independent. També pots donar suport logístic, revisar materials, oferir traducció o ajudar a garantir accessibilitat durant els actes.
Què diferencia el patriotisme popular del nacionalisme excloent?
El patriotisme popular entén el país com una comunitat de drets i responsabilitats compartides. El nacionalisme excloent classifica les persones segons origen, llengua o ascendència i converteix la identitat en una jerarquia. La diferència es veu en les polítiques que cada posició defensa.
Com es pot crear un arxiu digital de la Diada?
Comença amb una carpeta compartida ben protegida, còpies en dos suports, un registre de dates i llocs, i consentiments clars per a les entrevistes i fotografies. Eines com Nextcloud o CryptPad poden ajudar, però cal revisar permisos i còpies cada sis mesos.
Què hauria de fer un mitjà antifeixista durant l’11 de Setembre?
Hauria d’explicar fets, context i conseqüències, no només reproduir consignes. També hauria de protegir fonts vulnerables, evitar difondre dades personals i seguir els conflictes després de la jornada. La credibilitat es construeix amb verificació i continuïtat.
References
[1] L'ASCENS DEL FEIXISME ALS PAÏSOS CATALANS: BALANÇ GLOBAL I MIRADES LOCALS
[3] L'avenç del conservadorisme en la joventut catalana (18-25 anys)
[4] Del nacionalisme integral al totalitarisme: El catalanisme radical davant l'ascens dels feixismes a l'Europa dels anys trenta (1931-1935)
[5] Fatxa: Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida
[6] Fatxa: Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida
[7] Vint anys d'independentisme revolucionari al Vallès Oriental, 1992-2012
[8] Dones que surten del paper: periodistes catalanes que expliquen un país
[9] Salvador Maset i Vidal: Dietari de l'exili a Mèxic i del retorn a la Catalunya franquista (1942-1975)